dimarts, 22 de setembre del 2009

Charles Bukowski (1920-1994)

On ho has amagat ?

Et vas perdre. Et vas perdre perquè allò que volies solia estar massa amagat i no sabies de cap manera per trobar-ho ràpid. Ràpid i que no s’esgotés mai, tant com ho havien somiat els de la teva generació. Eres, des de bon principi, un inconformista amb tu mateix, un insatisfet amb tot allò que t’envoltava i tu no sabies perquè. Potser cercaves un món que ja no existia, una gent que havia desaparegut amb el canvi de generació. Potser no sabies el que volies.

Dues coses et consolaven, i les dues depenien estretament de la ma. Una ma t’ajudava a beure, l’altre ma t’ajudava a escriure. Totes dues es complimentaven i no tenien perquè ser la mateixa. Construïes el mon i et construïes a tu mateix. Aquelles mans tan envellides des dels primers moments eren com les mans dels deus. Et construïen a tu mateix i construïen un entorn on visquessis una existència conforme a tu mateix. I les dues coses havien de suplir allò que no t’agradava.

Que llargs i solitaris són els camins que tenen l’horitzó sempre emboirat, amagat per aquells núvols perpetus que semblaven amagar la llar dels deus. Que llarg i solitari és el camí que vas recórrer sols amb les teves mans com a única ajuda. Ara, amarant-te de vi, ara, fonent-te amb l’escriptura. Un recorregut que es va acabar de sobte. I tu sense saber-ho te’n vas anar i ens vas deixar la casa buida. Ah, si, sols hi van quedar un grapat de llibre llegits i plens de ditades i un cubell ple d’ampolles de vi que pudien de mala manera.


Charles Bukowski 1





diumenge, 20 de setembre del 2009

Paissatges que deixem enrera

Amb l'entrada de la tardor abandonem els verd intensos de la primavera/estiu que omplen la vista per donar peu als ocres intensos i marrons en degradació, com a senyal de l'entrada de la tardor. Sols ens quedarà petites espurnes en el record de l'estiu que deixem enrera. Moltes serien les imatges que hauriem i podriem retenir en la nostra memòria, però tant sols n'escolllim un grapadet per anar fent un tast de tant en tant.


La Riera de la Bleda en seria un exemple de la fugida del color i de la permanencia de la llum. Però de ben segur que en aquestes contrades en podriem trobar una bona col·lecció d'exemples que ens recordin com les coses tenen vida pròpia.