Cauen les ombres lentament

 

Cauen les ombres lentament

en aquelles parets amb mirada al sud

on el totxo calcinat i emblanquit,

com la mateixa tarda esgotada,

va mostrant el seu rostre cansat i abatut,

magra mirada que es perd

en un punt sempre infinit.

 

Cauen les ombres lentament

mentre la meva mirada juganera

cerca petites anècdotes en aquells escaires

perduts en la perspectiva

d’un temps abatut pel cansament.

 

Ni és cada dia, ni és cada any

com la llum rebota en aquelles parets

que immortalitza la meva mirada,

que atrapa en un instant,

que fuig del mon de tots

i els seu envelliment m’acompanya per sempre.

 

Cauen les ombres lentament

sense que jo hi pugui fer res,

i com aquells mirada atrapada de nou

envelleix al mateix ritme que el meu cos,

dura condemna que he de viure

malgrat que no ho senti d’aquesta manera.

 

Primavera 2011, Vagareix sense rumb i embadalit

Una musa m’ha contat

Una musa m’ha contat

I/
Una musa m’ha contat, a cau d’orella,
la tragèdia dels homes contents.
Una musa m’ha contat a, cau d’orella,
que de ponent venen els vents
i de llevant els somnis,
que l’albada no existeix
i que els somnis, tots els somnis,
ens somien a nosaltres
cada nit, cada dia, cada instant,
cada vegada que el sol ensuma la claror.


II/
No es la claror que ens fa contents ni il·lusos.
No es la claror que ens fa despertar els neguits
mai satisfets ni complerts.
Ombregen els arbres avui
i dema repiquen les finestres
a cada una d’aquestes ombres.
Ombres llargues, breus o tènues
com elles saben senyorejar.


Novembre 2015, vesprada de vagareig

Qui recollirà les meves cendres

Qui recollirà les meves cendres

I/
Qui recollirà les meves cendres
quan no camini per camins
de paraules planes, de noms sonors,
quan no desitgi els meus desitjos,
vella llosa sobre l’home que tant aferra,
quan no somií els meus somnis
d’entossudit en somiar.
Quan el cúmuls dels dies viscuts
sols sia un grapat de notes
disperses en quaderns de notes,
bitacora d’home errant.
Quan, potser, ningú mai no llegegi res
d’allò que vaig somiar.
Qui tindrà cura de les velles aspiracions
quan res quedi a la memòria del que ja no corre.
El relat dels meus dies s’acaba
com la tarda dona lloc a la nit
i ningú no s'estranya.

II/
Maldo per deixar records
que no sia pedra sobre pedra,
ni penyora engabiada.
Maldo per mirar la meva mirada
i quan tot estigui mirat
res es pugui contestar de nou
sense incórrer en fantasia.
Buscar i rebuscar en mi
records que ja no hi son,
desitjos esfumats i perduts.
El vent i els anys tot ho escampen,
els dies i els fets tot ho tapen.
Maldo per perdurar en un present
que ja no és ni serà
ni per a mi ni per a ningú.


Novembre 2015, vesprada de vagareig

Refugees Welcome

 

Refugees Welcome

Testimoni d’Agustí Centelles

Cruïlla de camins

Claudicació.

---

Les barricades, la defensa del somni.

Tant sols hi faltes tu.

---

i les barricades, defensa del futur millor.

Tingues por, no hi ha sortida.

---

Les cues i la fam.

La por i l’egoisme.

 

(©®Agustí Centelles)

 

Cal oblidar per repetir / cal recordar per què no sigui cert?

Mor un rei, visca la República

Encara que no vull entrar de manera directa en la vida dels Borbons actuals o d’una cadena de mobles automontables (ja tenen prou pena, els pobrets) sí que hi pot haver cert paral·lelisme en la lluentó d’un regnat (dels protagonistes del meu escrit) emmalaltits i a mig camí de criar malves. Lluentó en un període en que sense que ningú en concret ho hagi decretat, si que hi ha qui ha posat les bases per que això sigui així. I en aquest cas ens estem referint a l’ascens i caiguda, amb un llarg interregnat, del conjunt de servidors de Megaupload, que tant bones descàrregues ens ha permès, que han fet accessible un munt de materials dels quals en desconeixíem la seva existència en format digital. Quants enllaços orfes deixa el seu trajecte! Quantes esperances frustrades vindran!

Per les desenes de pàgines que encara sobreviuen, i que conserven els seus enllaços sense actualitzar, com un residu d’una època que ja s’ha acabat, i que no crec que ningú es dediqui a reasignar una nova adreça(enllaç), aquest és un testimoni del moment de la gran popularitat. Tots aquest enllaços ara caiguts, talment testimoni d’un període ara passat però encara massa proper, són indicadors de la gran popularitat en la recuperació i distribució de materials, generats en la majoria de casos en cercles alternatius (pobres de recursos), que el mercat (els drets en diuen) té dipositat i amagat en les seves entranyes. Potser en espera de temps millors, moments més oportuns o qualsevol altra circumstancia que els sigui més propícia.

La meitat dels blogs (petits, independents, autogestionats i que van a la seva bola) davant dels servidors (imperi de la foscor), una lluita desigual però dialèctica, els uns no són res sense els altres. Divulgar uns continguts que es suposen interessants, útils i si més no, anecdòtics, davant d’un espai immens, enorme, en que segur que hi ha algú disposat a agafar el paquet i deixar el seu comentari, la seva aportació. Disposat a agafar i a compartir la música rescatada de l’analògic i traslladada al digital, el còmic que ara podràs gaudir en pantalla despertat del somni de paper de qualsevol prestatgeria. La premsa underground que difícilment tenia un lloc en els arxius públics ara torna a circular de ma en ma.

Per fi he recuperat el blog

 

Ha costat, però he pogut recuperar el meu blog, desprès de uns quants mesos d’inactivitat, per fi torna a ser meu.