On ho has amagat ?
Et vas perdre. Et vas perdre perquè allò que volies solia estar massa amagat i no sabies de cap manera per trobar-ho ràpid. Ràpid i que no s’esgotés mai, tant com ho havien somiat els de la teva generació. Eres, des de bon principi, un inconformista amb tu mateix, un insatisfet amb tot allò que t’envoltava i tu no sabies perquè. Potser cercaves un món que ja no existia, una gent que havia desaparegut amb el canvi de generació. Potser no sabies el que volies.
Dues coses et consolaven, i les dues depenien estretament de la ma. Una ma t’ajudava a beure, l’altre ma t’ajudava a escriure. Totes dues es complimentaven i no tenien perquè ser la mateixa. Construïes el mon i et construïes a tu mateix. Aquelles mans tan envellides des dels primers moments eren com les mans dels deus. Et construïen a tu mateix i construïen un entorn on visquessis una existència conforme a tu mateix. I les dues coses havien de suplir allò que no t’agradava.
Que llargs i solitaris són els camins que tenen l’horitzó sempre emboirat, amagat per aquells núvols perpetus que semblaven amagar la llar dels deus. Que llarg i solitari és el camí que vas recórrer sols amb les teves mans com a única ajuda. Ara, amarant-te de vi, ara, fonent-te amb l’escriptura. Un recorregut que es va acabar de sobte. I tu sense saber-ho te’n vas anar i ens vas deixar la casa buida. Ah, si, sols hi van quedar un grapat de llibre llegits i plens de ditades i un cubell ple d’ampolles de vi que pudien de mala manera.
