dimecres, 13 de febrer del 2008

Rescatar de la memòria

La veu de les pedres

No sé com ho deuen portar això de la memòria social als estudiants a les aules de les facultats d’arquitectura, però pel que fa a l’exercici pràctic, tal com ho veiem a les nostres viles i pobles em sembla que mol malament, ja que en veiem exemples nefastos del desplegament d’aquesta disciplina. Aquest binomi de conceptes, arquitectura i memòria, a la vida real tenen una relació dolentíssima, fins el punt que semblen termes antagònics, que no es poden relacionar sense que res grinyoli.




Només cal passejar-se pels carrers i places de la nostra vila per adonar-se que amb la desaparició d’antigues edificacions hi ha una suplantació de la personalitat d’un territori que, que aquest s’estandarditza amb criteris provinents d’un marc socio-cultural ben distant. Que la gestió emocional del paisatge està atomitzada en mans d’uns col·lectius amb pocs referents històrics i socials a l’hora d’omplir les part públiques i socials de les cases i altres edifici. Façanes que fan por (sic). Perfils que criden un sos desesperat.





Desapareixen materials, desapareixen estils, fins i tot, maneres de viure el carrer i les cases com un tot. Apareixen coses maques, si, però de les quals ens preguntem si són al lloc que haurien de ser. Lluentor en racons ombrívols, grisos en racons on mana el verd vegetació. Asèpsia contra color.

I tota aquells legió de vestigis que ens parlen de gent i de fets, que ja no són amb nosaltres, el seu record ja reposa com una anècdota que sols els llibres recolliran. Es com si molestessin a algú dels que manen. I són esborrats del paisatge i de la memòria, tal com si mai haguessin existit.