Una musa m’ha contat

Una musa m’ha contat

I/
Una musa m’ha contat, a cau d’orella,
la tragèdia dels homes contents.
Una musa m’ha contat a, cau d’orella,
que de ponent venen els vents
i de llevant els somnis,
que l’albada no existeix
i que els somnis, tots els somnis,
ens somien a nosaltres
cada nit, cada dia, cada instant,
cada vegada que el sol ensuma la claror.


II/
No es la claror que ens fa contents ni il·lusos.
No es la claror que ens fa despertar els neguits
mai satisfets ni complerts.
Ombregen els arbres avui
i dema repiquen les finestres
a cada una d’aquestes ombres.
Ombres llargues, breus o tènues
com elles saben senyorejar.


Novembre 2015, vesprada de vagareig

Qui recollirà les meves cendres

Qui recollirà les meves cendres

I/
Qui recollirà les meves cendres
quan no camini per camins
de paraules planes, de noms sonors,
quan no desitgi els meus desitjos,
vella llosa sobre l’home que tant aferra,
quan no somií els meus somnis
d’entossudit en somiar.
Quan el cúmuls dels dies viscuts
sols sia un grapat de notes
disperses en quaderns de notes,
bitacora d’home errant.
Quan, potser, ningú mai no llegegi res
d’allò que vaig somiar.
Qui tindrà cura de les velles aspiracions
quan res quedi a la memòria del que ja no corre.
El relat dels meus dies s’acaba
com la tarda dona lloc a la nit
i ningú no s'estranya.

II/
Maldo per deixar records
que no sia pedra sobre pedra,
ni penyora engabiada.
Maldo per mirar la meva mirada
i quan tot estigui mirat
res es pugui contestar de nou
sense incórrer en fantasia.
Buscar i rebuscar en mi
records que ja no hi son,
desitjos esfumats i perduts.
El vent i els anys tot ho escampen,
els dies i els fets tot ho tapen.
Maldo per perdurar en un present
que ja no és ni serà
ni per a mi ni per a ningú.


Novembre 2015, vesprada de vagareig