En record de l’Homer

Todo el mundo cuenta sus penas

pidiendo la comprensions

quien cueta sus alegrias

no comprende al que sufrió

(Todo es de color, Lole y Manuel)

És difícil, i alhora tant fàcil, pensar en unes quantes paraules que diguin prou de tu i que res d’allò importat es quedi en el tinter. Es tant fàcil pensar en coses que vam fer, i tant difícil d’atrapar allò que et caracteritzava.

Homer, has marxat de la meva vida deixant 17 anys de convivència i de compartir un lloc, el pis. Els anys han pogut amb tu i el teu cos era ja una càrrega difícil de portar.

Escric aquestes quatre ratlles per curar-me de la tristor que m’envaeix però em queden els teus records de tantes estones de conviure plegats.

Hivern de 2015

Passejada per les Muntanyes de Prades

Ruta circular per les Muntanyes de Prades, des de Rojals fins a Rojals.

Rojals – Mirador de la Pena – La Mola dels 4 batlles – Mola dels Estats (les 3 creus) – Refugi de Cogullans – Font del Grèvol – Pou de glaç – Rojals

Be, estimats amics i amigues, queda pendent de posar el peu de foto, que ja ho aniré fent de mica en mica.

Cauen les ombres lentament

 

Cauen les ombres lentament

en aquelles parets amb mirada al sud

on el totxo calcinat i emblanquit,

com la mateixa tarda esgotada,

va mostrant el seu rostre cansat i abatut,

magra mirada que es perd

en un punt sempre infinit.

 

Cauen les ombres lentament

mentre la meva mirada juganera

cerca petites anècdotes en aquells escaires

perduts en la perspectiva

d’un temps abatut pel cansament.

 

Ni és cada dia, ni és cada any

com la llum rebota en aquelles parets

que immortalitza la meva mirada,

que atrapa en un instant,

que fuig del mon de tots

i els seu envelliment m’acompanya per sempre.

 

Cauen les ombres lentament

sense que jo hi pugui fer res,

i com aquells mirada atrapada de nou

envelleix al mateix ritme que el meu cos,

dura condemna que he de viure

malgrat que no ho senti d’aquesta manera.

 

Primavera 2011, Vagareix sense rumb i embadalit

Una musa m’ha contat

Una musa m’ha contat

I/
Una musa m’ha contat, a cau d’orella,
la tragèdia dels homes contents.
Una musa m’ha contat a, cau d’orella,
que de ponent venen els vents
i de llevant els somnis,
que l’albada no existeix
i que els somnis, tots els somnis,
ens somien a nosaltres
cada nit, cada dia, cada instant,
cada vegada que el sol ensuma la claror.


II/
No es la claror que ens fa contents ni il·lusos.
No es la claror que ens fa despertar els neguits
mai satisfets ni complerts.
Ombregen els arbres avui
i dema repiquen les finestres
a cada una d’aquestes ombres.
Ombres llargues, breus o tènues
com elles saben senyorejar.


Novembre 2015, vesprada de vagareig

Qui recollirà les meves cendres

Qui recollirà les meves cendres

I/
Qui recollirà les meves cendres
quan no camini per camins
de paraules planes, de noms sonors,
quan no desitgi els meus desitjos,
vella llosa sobre l’home que tant aferra,
quan no somií els meus somnis
d’entossudit en somiar.
Quan el cúmuls dels dies viscuts
sols sia un grapat de notes
disperses en quaderns de notes,
bitacora d’home errant.
Quan, potser, ningú mai no llegegi res
d’allò que vaig somiar.
Qui tindrà cura de les velles aspiracions
quan res quedi a la memòria del que ja no corre.
El relat dels meus dies s’acaba
com la tarda dona lloc a la nit
i ningú no s'estranya.

II/
Maldo per deixar records
que no sia pedra sobre pedra,
ni penyora engabiada.
Maldo per mirar la meva mirada
i quan tot estigui mirat
res es pugui contestar de nou
sense incórrer en fantasia.
Buscar i rebuscar en mi
records que ja no hi son,
desitjos esfumats i perduts.
El vent i els anys tot ho escampen,
els dies i els fets tot ho tapen.
Maldo per perdurar en un present
que ja no és ni serà
ni per a mi ni per a ningú.


Novembre 2015, vesprada de vagareig

Refugees Welcome

 

Refugees Welcome