dimecres, 2 de desembre de 2015

Cauen les ombres lentament

 

Cauen les ombres lentament

en aquelles parets amb mirada al sud

on el totxo calcinat i emblanquit,

com la mateixa tarda esgotada,

va mostrant el seu rostre cansat i abatut,

magra mirada que es perd

en un punt sempre infinit.

 

Cauen les ombres lentament

mentre la meva mirada juganera

cerca petites anècdotes en aquells escaires

perduts en la perspectiva

d’un temps abatut pel cansament.

 

Ni és cada dia, ni és cada any

com la llum rebota en aquelles parets

que immortalitza la meva mirada,

que atrapa en un instant,

que fuig del mon de tots

i els seu envelliment m’acompanya per sempre.

 

Cauen les ombres lentament

sense que jo hi pugui fer res,

i com aquells mirada atrapada de nou

envelleix al mateix ritme que el meu cos,

dura condemna que he de viure

malgrat que no ho senti d’aquesta manera.

 

Primavera 2011, Vagareix sense rumb i embadalit