Cauen les ombres lentament
en aquelles parets amb mirada al sud
on el totxo calcinat i emblanquit,
com la mateixa tarda esgotada,
va mostrant el seu rostre cansat i abatut,
magra mirada que es perd
en un punt sempre infinit.
Cauen les ombres lentament
mentre la meva mirada juganera
cerca petites anècdotes en aquells escaires
perduts en la perspectiva
d’un temps abatut pel cansament.
Ni és cada dia, ni és cada any
com la llum rebota en aquelles parets
que immortalitza la meva mirada,
que atrapa en un instant,
que fuig del mon de tots
i els seu envelliment m’acompanya per sempre.
Cauen les ombres lentament
sense que jo hi pugui fer res,
i com aquells mirada atrapada de nou
envelleix al mateix ritme que el meu cos,
dura condemna que he de viure
malgrat que no ho senti d’aquesta manera.
Primavera 2011, Vagareix sense rumb i embadalit
